Poesía en catalán: "Elixirs d'exili"


Poemario ELIXIRS D'EXILI (Berlín: Epubli, 2016)
de Ofelia Huamanchumo de la Cuba.
ISBN: 978-3-7418-7117-7
Título original en español: "Elixires de Exilio";
traducido al catalán por Jaume Villalba.
---------------------------------------------------------------------
Texto contratapa:
"Amb Elixirs d’exili de n’Ofelia Huamanchumo de la Cuba ens preguntem: existeixen aquests elixirs? Amb quins elements es preparen aquests revitalitzadors del desterrament? La lectura d’aquests poemes ens suggereix, en la veu replicaire i còmplice de Cupido, que hi ha un exili d’amor que és plaent si prenem els seus entremaliats beuratges. 
L’avantsala del llibre, un vers de La rueda del hambriento, és la súplica de César Vallejo trobant a faltar la seva llengua maternal i tanca interrogants que la poetessa, lluny del seu Perú natal, es planteja: què passa amb la llengua maternal, amb l’escriptura creadora? On se’n van les veus interiors que no rimen amb ‘l’altre’, que es podria anomenar cultura i diferència? Què es pot fer en aquest laberint babèlic on la llengua és literalment ‘una altra’ i de l’ ’altre’? Els poemes conspiren per a què la veu desterrada des del seu dolor inicial fins a la joia creadora parli l’idioma d’Eros, les fades i Cupido. No hi ha escapatòria: el jo poètic fiblat ha begut elixirs d’aigua, d’aire, de fang, de foc, en resum, els líquids ardent de l’amor. S’hi ha fos nous elements, s’han esvaït les barreres de l’idioma, el reverberant espai és ara el del cos enamorat i les seves delectances a la «foguera dels afectes».
La poesia de n’Ofelia Huamanchumo de la Cuba celebra una veu fresca que es nodreix d’altres vivències i ens crida -als exiliats- a no abandonar la nostra llengua primigènia, ni les seves olors i sabors propis perquè, com tanca el llibre, «Amor no tingué mai idioma».
Ana Varela Tafur
Berkeley, California 2016"


---------------------------------------------------------------------

[Fragmento:]

ELIXIRS PER A UN EXILI D'AMOR

Poetessa, tasta sense por aquests elixirs!
--m'insinuà Cupido aqueixa vegada.
I assedegada d'ambrosia
comencí a assaborir-los.

Salat trago és
la mar de l'exili
--em previngué Cupido de seguida.

I no l'escoltí.
En volguí encara més.

Sense adorna-me'n
arrossegada fui
a poc a poc
vers la teva estranya riba,
Estimat meu,
on esclaten aquestes inexorables
onades de llàgrimes
per la llengua maternal ofegada.

Forastera
varada a la vora d'aquesta illa
jec avui
afàsica poetessa exiliada.

No ploris pel què ja sabies
--em consola fins ara Cupido--
Amor no tingué mai idioma.

-----------------------------------------------

AGENDA: Barcelona 'Imaginarios Desarmados'

ENCUENTRO INTERDISCIPLINAR 

SOBRE TERRITORIO, MEMORIA, IDENTIDAD Y EXILIO

15, 16, 17 y 18 de diciembre, 2016.
Casal de Joves Palau Alos
c/ Sant Pere Mes Baix 55
Barcelona.

Imagen: Detalle póster de la convocatoria para el evento IMAGINARIOS DESARMADOS.

................................



Lectura de ELIXIRES DE EXILIO en 
IMAGINARIOS DESARMADOS 
Encuentro Interdisciplinar sobre Territorio, Memoria, Identidad y Exilio
(Barcelona, diciembre 2016) 
Mesa: "Tejiendo palabras"

......................

Elixirs d'exili (2016) (Traducción al catalán, por Jaume Villalba)


...................

Los armadillos


La primera vez que vi la imagen de un armadillo y escuché sobre esos animalitos noctámbulos fue gracias a mi padre, quien en uno de sus viajes por el Alto Huallaga, esa singular región de la selva peruana, les había hecho una foto a dos niños andrajosos, pero felices, que llevaban entre ambos a una de esas criaturas en los brazos, y que, al parecer, mantenían en cautiverio, cual mascota.  Y a un armadillo de verdad lo vieron mis ojos en primicia en una feria de artesanías en Catacaos, un lugar alejadísimo de la Amazonía y más bien cerca al árido desierto norteño de Sechura en el Perú. Esa vez, al momento en que la feria levantaba sus tiendas por haberse hecho ya de noche, entre artículos de cuero de la región que se ofrecían en uno de los quioscos, noté la presencia de una extraña bestiezuela, que caminaba mimetizada y presurosa entre unas sandalias, con una soguilla atada al pescuezo. El exótico animal, para su desgracia, se encontraba también en condición de prisionero en poder de unos niños curiosos que con él jugaban. El animalito se mostraba hiperactivo y parecía querer olisquearlo todo. En aquella oportunidad mi curiosidad pudo más y pedí a los pequeños verdugos permitirme palpar el caparazón de aquel mamífero envuelto en tan extraña armadura y entonces pude oír también un ligero "pip, pip", que nunca supe si salió de su hocico o de su nariz.


               Pocos años después, en un viaje a la selvática zona del Pozuzo la camioneta en la que viajábamos un amigo y yo sufrió una avería en la carretera, por lo cual tuvimos que seguir el camino tirando dedo. Así, cuando logramos continuar el viaje en la parte trasera de un camión, de pronto el chofer frenó en seco, casi provocando que saliéramos disparados. Un armadillo se le había cruzado en la pista y por eso el conductor había parado y querido atraparlo, porque "eran muy pedidos", dijo.  

............
Seguir leyendo en: 

Revista Hispanoamericana de Cultura OTROLUNES, nr 44, dic 2016, Año 10